L’exposició “Una certa foscor” de CaixaForum ens obliga a aturar-nos per entendre les imatges
Subir

De tant veure-ho hem deixat de mirar

Per Clàudia Rius / @ClaudiaRiusL

 

Quan un comissari fa una exposició, les seves possibilitats acostumen a ser infinites. Alguns, com Alexandra Laudo (Barcelona, 1978), es presenten a convocatòries com el Comisart de CaixaForum, on es convida a professionals a presentar propostes a partir de les peces de la col·lecció tant de La Caixa com del MACBA. Això significa que aquestes persones estan disposades a triar i remenar entre les gairebé 7000 obres que congreguen els dos fons en total, i a partir d’aquí crear una història que, després, rebran els visitants del museu.

 

El discurs comença totalment obert; trobar el tema adequat no és feina fàcil. A l’exposició “Una certa foscor”, Alexandra Laudo parteix d’una anècdota concreta. Es tracta del robatori de La Gioconda, que va tenir lloc l’any 1911. Partint d’aquest fet, a Laudo li venien un munt d’idees al cap: podria explicar com va anar el robatori en si; o com va ser la relació íntima que el lladre va mantenir amb La Gioconda, que va guardar a casa seva mateix; o com és que aquest incident va suposar que gent que no havia visitat mai el Louvre de sobte hi anés, però a veure una peça que justament no hi era.

 

Laudo es refereix a tot això com a “el potencial de relats que el robatori va activar”. Ella, però, n’havia de triar un. La barcelonina va optar per reflexionar sobre “quin és el rol de la imatge ara; què ens porta a relacionar-nos amb ella més enllà de l’immediat”. Perquè ¿avui en dia realment dediquem temps a mirar imatges, o simplement els ulls ens rellisquen sobre d’elles?

 

Un dels aspectes que més van interessar a la comissària és el del “buit”. Els visitants que anaven a veure La Gioconda quan no hi era, en realitat només estaven observant un espai en blanc. I, de fet, davant de la constant recepció de píxels que tenim avui en dia, potser el que ens sobta no és tant la seva sobreproducció, sinó la seva mancança. És per això que a l’exposició de CaixaForum, Laudo ens ensenya moltes imatges que no són clares ni directes, que no es poden interpretar a simple cop de vista: “Es tracta d’oferir una resistència a la visió de l’obra”, explica.

 

“Una forma de generar opacitat en la imatge és buscar relacions més poètiques que la literalitat, camins que no són evidents”, apunta també la comissària. Podem parar més atenció a una imatge si ens posen difícil la seva visualització? Ens pot interpel·lar més una seqüència visual sense sentit que no pas una òbvia? “En realitat, la successió ràpida de les imatges genera l’eliminació d’aquestes”, destaca Laudo. Per constatar-ho, exposa obres d’artistes com David Batchelor, Joan Brossa, Jean-Luc Godard, Ira Lombardía, Martin Parr o Perejaume, entre d’altres.

 

Com que preparar una exposició no vol dir només buscar-ne un discurs, sinó també pensar la millor manera de transmetre’l a l’espectador, Laudo insereix en la mostra dos aspectes interessants: d’una banda, hi diposita objectes que els mateixos visitants es poden endur a casa; i de l’altra, genera una secció que anomena Punts de fuga, on hi reuneix propostes artístiques situades fora de l’espai expositiu.

 

Una de les obres que trobem dins d’aquests Punts de fuga és, per exemple, The Non-Imaginary Museum, un projecte en el ciberespai. Per accedir-hi, cal enviar un correu a l’artista Mario Santamaría. Això implica el paper actiu de l’espectador, que s’ha de moure per aconseguir gaudir completament de la mostra. És el mateix que busquen les obres que hi veiem: no posar la feina fàcil a l’ull de qui les mira, obligar-lo a prendre’n part. Qui vulgui gaudir de l’exposició, té temps per fer-ho fins el 5 de gener de 2019.

 

Una certa foscor

Fins al 5 de gener

CaixaFòrum

No hi ha comentaris

Publicar un comentario