Mireia Izard reflexiona sobre el paper de les crítiques teatrals a les xarxes socials.
Pujar

Crítiques a les xarxes. Un regal enverinat o eina per omplir teatres?

Per Mireia Izard /@mireiaizard

 

“Heu fet ballar el meu cor i m’heu escanyat i patejat les entranyes”, “Meravelladíssim per segon cop”, “Cita obligatòria”, “Feia temps que no perdia el temps així. Tant de bo hagués fet becaina a casa”.

 

Aquestes afirmacions apassionades són fragments de tuits reals que parlen sobre espectacles de teatre. Twitter va néixer el 2006 i després de 12 anys l’utilitzen uns 300 milions d’usuaris al món. D’aquests, com era d’esperar, n’hi ha uns quants que són aficionats al teatre català i utilitzen la xarxa social per abocar-hi la seva opinió (sovint en calent) sobre un muntatge. Cap al 2013, aquestes piulades per valorar el teatre s’agrupaven amb l’etiqueta #postfunció. En aquell moment, la Cristina Clemente, dramaturga, va fer un article a la revista Núvol on deia que era una bona notícia el moviment a Twitter, però que els artistes no hi havien d’entrar perquè una cosa és la crítica professional i, l’altra, l’amateur. Ara, després de cinc anys, continua dient que aquest auge de crítics anònims a Internet indica que el teatre és viu. Explica que “que existeixi el hooligan teatral és bo perquè vol dir que la gent espera molt de la cultura […] El problema és que Twitter t’empeny a fer titulars sense raonar”.

 

Una altra creadora, la directora Alícia Gorina, va obrir un debat sobre aquest tema al seu mur de Facebook el dia que un usuari sense identificar de la xarxa de l’ocellet va dir que l’obra Watching Peeping Tom l’havia deixat a punt de suïcidar-se. Ella estava especialment ofesa per les formes i l’anonimat. Al post, molts col·legues de professió hi van dir la seva i coincidien a dir-li que no fes cas d’un comentari com aquest: sense argumentar, sense respecte i amb faltes d’ortografia. Malgrat aquest episodi, Gorina diu que li agrada mirar les opinions a xarxes i que, fins i tot, n’aprèn. Afirma que Internet ha fet el teatre més democràtic i que facilita que pugui arribar més lluny. Assegura que és un privilegi poder tenir una interacció directa amb el públic però que “no hem d’oblidar que darrere els usuaris, hi ha persones”. Demana reflexió, educació i respecte: “No es poden dir a la xarxa coses que no s’atrevirien a dir a la cara”.

 

I què hi diuen els teatres? Aquestes crítiques són bona publicitat gratuïta?

 

En David Vericat, director de comunicació del Teatre Lliure, explica que estan molt pendents de tot el què es diu a Internet però que és difícil valorar la incidència directa de les crítiques online en la venda d’entrades. En general, creu que confirmen la tendència de cada muntatge i que només ajuden d’una manera més directa en les obres de petit format.

 

Una sala ben diferent, la Flyhard, té molt estudiat quin ús fa de cada plataforma online i té una idea clara: “les xarxes han passat a ser una eina fonamental que moltes vegades resulta molt més efectiva que la pàgina web o la publicitat. Si una obra genera ressò positiu a xarxes, en el nostre cas és obvi que es tradueix en ocupació de la sala”. A més a més, ells intenten no fer distinció entre crítics professionals i amateurs; si l’opinió és sòlida, és vàlida.

 

Justament per això hem parlat amb un crític professional, Xavi Pardo. Ell detecta que, en general, els teatres s’aprofiten d’aquests tuits i difonen els que els interessen, i pensa que és una mica perillós que posin al mateix nivell crítica amateur i professional. Que ho facin les companyies, però, considera que és legítim perquè “és normal que utilitzin totes les eines que tenen a l’abast per fer difusió”. Malgrat tot, avisa que hem de tenir en compte que s’eleva a categoria l’opinió personal d’una persona concreta de qui no en saps bagatge ni perspectiva. Pardo avisa: “Cal que donem a cada opinió el valor real que té”. Per això, “s’ha de reivindicar el paper de la crítica professional (que no passa per una bona època) i no deixar-se endur per aquesta febre”.  

 

I tot aquest soroll a xarxes genera nou públic? No hi ha dades i és difícil de dir, però una enquesta llançada a Twitter per fer aquest reportatge ho deixa bastant clar. Un 41% dels que la van respondre van dir que no feien cas dels tuits crítica; un 41%, sí i un 18% deien que, a més de fer-los cas, en generaven (especialment si els agradava el què havien vist). És a dir, un 59% del públic que va contestar (una quarantena de persones) miren la xarxa abans de comprar una entrada.

Només el temps dirà si el boca orella digital s’imposarà a la publicitat convencional i a la crítica acadèmica o bé si es trobarà l’equilibri entre tots aquests factors. En el fons tenen més en comú del què sembla: tots són hooligans teatrals i volen mantenir el teatre viu i les sales plenes.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí