L'actriu i cantant Yolanda Sey ens proposa aquesta interessant reflexió sobre la polèmica generada arrel de l'estrena d''Àngels a Amèrica'
Pujar

Creure que no passa res

Foto: Elisabet Mateu

Per Yolanda Sey / @yolandasey


Fa una setmana que va esclatar la polèmica d’
Àngels a Amèrica. Una setmana des que els actors i actrius negres de Catalunya vam decidir ajuntar-nos i alçar-nos, i ara que twitter treu una mica menys de fum i moltes opinions públiques han estat exposades és un molt bon moment per reflexionar i treure’n conclusions per, a partir d’aquí, posar fil a l’agulla i posar-nos a treballar, que de feina no ens en falta.

 

Aquesta denúncia pública va posar de manifest alguns dels problemes que patim els actors i actrius racialitzats a Catalunya i a l’Estat Espanyol, i per entendre com hem arribat a tenir a la cartellera una obra on un actor blanc fa d’un personatge afroamericà, mentre es segueixen denegant càstings i papers a persones racialitzades per ser-ho, hem d’anar a l’arrel d’aquest problema, i l’arrel del problema és no donar-hi importància, creure que no passa res. I aquí inevitablement he de parlar dels privilegis.

 

Aquests famosos privilegis dels que tant parlem en el moviment feminista que s’han de revisar els homes són aquests mateixos privilegis que com actor, actriu, director, directora, creador o creadora blanca t’has de revisar. Perquè argumentar que ara totes podem fer de tot és parlar des del teu privilegi. Creure que el color de la pell d’un actor per parlar d’un tema racial no és important és parlar des del teu privilegi. Creure que s’està atacant al sector i a la cultura catalana simplement perquè els col·lectius oprimits haguem alçat la veu i haguem denunciat una situació que per nosaltres és problemàtica és parlar des dels teus privilegis. Des d’aquesta alçada que et fa veure només els que estan al teu voltant i oblidar els que hi ha per sota intentant escalar.

 

El que aquesta situació ha destapat és que el nostre teatre i les nostres ficcions fa massa temps que complauen a uns quants sense tenir-nos en compte a molts. Que a aquesta nostra cultura li falten molts punts de vista que fins ara estan sent silenciats perquè sigui realment rica i diversa. Que a totes ens agradaria anar al teatre i veure una Ofèlia negra, un Manelic xinès i un Don Juan àrab, però a ningú li agrada cedir les seves oportunitats perquè això succeeixi. Alhora que volem que el món canviï i es pinti amb tots els colors no volem que toquin la nostra paleta.

 

Per començar a treballar i aconseguir una indústria més igualitària els privilegis s’han de revisar, si més no adonar-te que els tens i escoltar a les persones que no els tenen per millorar, simplement per això, perquè nosaltres som els primers que volem que el nostre color de pell no ens determini, no determini qui som ni de qui fem. Però per això hem de ser tots còmplices i no treure les poques oportunitats que ara mateix hi ha per representar-nos, per treballar, per gaudir d’aquesta professió i per aportar el nostre punt de vista.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí