A la professió li agrada el "paripé" i, per això ahir, no hi havia metro que tanqués prou d’hora per a no quedar-se, copa de vi en mà, a seguir criticant espectacles… i el que no són espectacles.
Pujar

Contracrònica: el ‘momentàs’ de la crítica

Per Albert Martí /@AlbertMarti_

 

Els Premis de la Crítica s’han fet grans. Això és una constatació. S’han fet grans perquè han fet un salt qualitatiu estrenant espai (en aquesta edició, una Villarroel disposada com gairebé sempre a dues bandes i que feia girar els caps dels menys avesats als escenaris com si fossin “la nena de l’exorcista”), augmentant la família crítica i donant veu (i quina veu!) a col·lectius i manifestos tan necessaris com Dones i Cultura o No callarem. Fem una repassada pels grans moments d’una gala llarga presentada per Anna Pérez Pagès i Toni Puntí. No hi són tots els que van ser, però els que hi són, ho són.

 

‘Momentàs’ Lita Claver

La reina, l’amfitriona, la faraona. Als seus 73 anys va tenir tot el temps del món de fer un cant d’amor a la seva terra d’acollida, de ballar damunt l’escenari, de fer baixar la seva néta, de posar en evidència una part del sector, de desconcertar als presentadors de la gala i d’ensorrar La Villarroel amb palmes i “zapateaos”. La més gran del Paral·lel es mereixia un homenatge i l’homenatge ens el va fer a nosaltres.

 

Iago Pericot, homenatjat amb el premi Gonzalo Pérez de Olaguer, va fer un dels discursos més emotius de la nit, immediatament després del subidón de La Maña. Per guardar en la memòria.

 

‘Momentàs’ interpretacions

Perquè sí, perquè ahir els i les grans protagonistes de la temporada es van endur el diploma entre ovacions. Perquè ens encanta que tres dones amb la complicitat, la força i la valentia escènica de Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura s’hagin endut, sense discriminació, la millor interpretació de l’any. Perquè l’emoció i el compromís de Xicu Masó hagin estat reconeguts d’aquesta manera, amb menció especial a la feina de ProActiva Open Arms. Perquè l’inquietant, profund i matisat treball de Teresa Vallicrosa a Els nens desagraïts hagi captivat crítica i públic; i perquè Oriol Pla fa sobre l’escenari tot el que vol i més, amb el cos, la paraula i la presència; i s’ho ha de seguir passant tan bé com diu que ho fa. “No m’havia rigut mai tant damunt l’escenari sense que us adonéssiu”, va dir.

 

‘Momentàs’ NovaVeu

8 dones i 4 homes, joves i amb un criteri que molts voldrien. Aquest col·lectiu, format a l’empara de Recomana, va fer-se sentir ahir demanant més dones davant i darrere l’escenari, més presència jove i més interpel·lació al seu target. I ho van fer nominant quatre espectacles com Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (que es va endur el diploma), Aüc, Barbes de balena i Yerma, que vam trobar a faltar en altres categories i que diu molt de la seva visió del món teatral.

 

‘Momentàs’ Xavi Pardo

El crític, periodista cultural i col·laborador de Godot, va aprofitar l’entrega d’un dels premis de la nit per denunciar la precarietat del sector i males pràctiques com la inexistència del catxet i l’abocament de les companyies a condicions de taquillatge poc favorables; i també va posar l’accent en el periodisme cultural, amb els professionals acomiadats per processos d’ERO o el tancament de mitjans culturals com ‘Butxaca’.

 

‘Momentàs’ de reivindicació

La manca de presència femenina al món del teatre i la llibertat dels presos polítics van capitalitzar els moments reivindicatius de la gala. No per esperats, han deixat de tenir el valor i la importància que havien de tenir. El col·lectiu Dones i Cultura i els impulsors del manifest No callarem van ser els referents que van alçar la veu i el puny, però els discursos dels guanyadors també van estar impregnats de denúncia, com el record de Jordi Sellas (premi Musical per Casi normales) per al conseller Lluís Puig; Agnès Mateus (premi Noves tendències per Rebota, rebota y en tu cara explota) fent referència a les càrregues policials, Júlia Truyol de La Calòrica (premi Petit Format per Fairfly) reivindicant la creació de les joves companyies o Txell Botey citant els noms dels fills i filles dels presos polítics recollint el premi de Teatre Familiar per La nena dels pardals.

 

No ens agrada: la durada

Això va per tothom: un dia, només un dia, sabrem fer una gala curta i dinàmica. Potser hem de retallar en l’entrega de (tants?) premis, en els discursos dels premiats (d’acord, no es tractava d’aplicar la censura en els temps que corren, però…) o, potser, ens podrem donar pressa en entrar al teatre (si la gala ha de començar a les 20h i estem ‘alternant’ al bar de La Villarroel a les 20.20h alguna cosa no funciona, no?). Sigui com sigui, i com deia l’Anna Pérez Pagès al començar, a la professió li agrada el paripé i, per això ahir, no hi havia metro que tanqués prou d’hora  per a no quedar-se, copa de vi en mà, a seguir criticant espectacles… i el que no són espectacles.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí