Un espectacle itinerant de la companyia Blanco Roto inaugura la programació del nou Teatre Arnau
Pujar

Del no-res al tot, la transformació de l’Arnau

Divendres 10 de juliol de 2015. A l’avinguda dels teatres, al Paral·lel, es fa de dia, com fa ja més de vint anys, amb el Teatre Arnau tancat i ruïnós, oblidat sota una espessa arbreda a la plaça Raquel Meyer. Precisament, el nom de la plaça correspon a una artista que, anys enrere, el 1911, omplia de glòria l’escenari a cop de cobla. Eren altres temps, i avui, després d’anys en desús, es debat entre caure definitivament o sobreviure gràcies a l’alè dels seus infatigables veïns. Per sorpresa de tots, el dia ha començat amb un mural enorme en els baixos del teatre. I el lema no podia ser un altre: “Recuperem el Teatre Arnau”. Aquest mural pot semblar avui un detall menor, però aquesta pintura resumeix anys d’incansable lluita. Veïns, historiadors, entitats culturals i activistes de diferents procedències sumen múltiples reivindicacions per fer del teatre un espai viu que albergui la cultura comunitària dels barris adjacents —El Raval, Sant Antoni i Poble-sec— i que sigui gestionat pels mateixos veïns. Ara, l’Arnau que abans era objecte de mobilització és ja una responsabilitat. I és que la història de l’Arnau és la del patrimoni oblidat. La de l’arquitectura d’època en desús i, en conseqüència, en deteriorament. La història de l’Arnau és una història de despropòsits polítics. La recuperació del teatre, frustrada amb governs del PSC i CiU, es va convertir en una oportunitat d’or perquè l’equip d’Ada Colau demostrés que es poden trencar els marges de la vella política municipal. Les portes de l’Arnau tornen a estar mig obertes i, per fi, poden entrar les veus del carrer.

 

Participació ciutadana

Al febrer de 2017, es donava per acabat un procés participatiu, propiciat per l’Ajuntament de Barcelona, en què van participar diferents agents interessats en el Teatre Arnau. Significava el tret de sortida de la fase inicial del projecte cultural i comunitari que té com a eix la iniciativa Arnau Itinerant, un projecte deslocalitzat on es treballa de forma cooperativa i col·laborativa per a la construcció del nou edifici així com les activitats del nou Arnau. El grup de treball s’hi posa amb la voluntat de desenvolupar accions sobre teatre i memòria en diferents equipaments de la ciutat. La durada aproximada dels debats serà d’entre dos i quatre anys, mentre durin les obres que començaran el 2019, i servirà de banc de proves i laboratori de creació del futur teatre. La plataforma que ha fet possible que l’antic teatre de barraca del Paral·lel no desaparegui ha posat en marxa aquest mes d’octubre una sèrie d’espectacles que es desenvoluparan pel Raval, Poble-sec i Sant Antoni.

 

El primer s’anomena Carrer Hospital amb Sant Jeroni, de Jordi Prat i Coll. La peça, de la companyia Blanco Roto, es representa en deu funcions durant tres caps de setmana en 7 espais diferents del barri del Raval: la Plaça Folch i Torres, l’espai La Mangrana, un terrat del carrer de la Lleialtat, la porteria dels Jardins de Rubió i Lluch, un magatzem del carrer de Sant Rafael, el Picadero del carrer Carretes i el Cafè de les Delícies (Rambla del Raval). La peça de Prat i Coll, dirigida per Laia Ricart i Roberto Romei, és fruit d’un treball col·laboratiu amb El Col·lectiu (Assemblea de companyies independents de Catalunya) per donar vida a una proposta artística que escenifica com les remodelacions dels barris estan vinculades amb la pèrdua de la capacitat relacional entre les persones. Una trista metàfora sobre les dinàmiques urbanístiques i els forats emocionals del veïnat d’un carrer que va desaparèixer amb la construcció de la rambla del Raval. En aquest espai destruït i encara per fer, les històries de dotze personatges s’aniran entrellaçant en una ronda que ens permetrà descobrir en una tarda-nit persones, potser com nosaltres, perdudes a la deriva dels sentiments, homes i dones que busquen l’amor desesperadament.

 

Avui dia queden pocs testimonis del Paral·lel de la faràndula i el cabaret, de l’avinguda que a principis del segle XX va ensenyar la cara més desvergonyida de la ciutat en forma d’espectacles. Possiblement no tornarem al Paral·lel la personalitat que va tenir en aquella època. Tampoc sembla que El Molino tingui intenció de moure les aspes… Va morir amb una reforma faraònica al mateix temps que el seu antic públic també desapareixia. Per tant, no parlem únicament d’una qüestió sentimental, sinó sobretot d’una qüestió arquitectònica. Cal aprendre dels errors perquè els fets no es repeteixin amb l’Arnau. La història diu que els teatres, dels quals en molts casos només queda la façana, difícilment ressuscitaran negant que la seva existència ha contribuït a forjar la nostra rica cultura social i teatral. Del no-res al tot, la transformació del nou Teatre Arnau, és un fet.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí