L’obra, que es va estrenar a Buenos Aires l’any 2005, no ha parat de girar pel món des d’aleshores. Un retrat dur, còmic i inoblidable d’una família abocada a l’abisme de la seva pròpia existència.
Subir

Coleman batega en català

Per Álvaro Vicente /@AlvaroMajer

 

El festival Temporada Alta ha produït, juntament amb el teatre porteny Timbre4, l’obra més coneguda i més admirada de l’argentí Claudio Tolcachir. Una versió catalana de Jordi Galceran, dirigida pel mateix Tolcachir, que després de la seva estrena a Girona ha saltat al Teatre Romea de Barcelona.

 

Tolcachir, Claudio Tolcachir, aquest actor dramaturg i director argentí amb aspecte d’escocès, aquest bon jan que extreu la veritat més autèntica dels actors amb una manera de treballar gens invasiva, sempre des de l’amor, va entrar amb Coleman a Europa i ho va fer per Girona. Any 2005. Era lògic i comprensible que la versió catalana d’aquesta producció ja mítica entrés també per Temporada Alta, que va decidir coproduir juntament amb la companyia argentina Timbre4 L’omissió de la família Coleman. Francesca Piñon com la Iaia, Bruna Cusí com Gabi, Josep Julien com el Doctor, Roser Batalla com Memè, Vanessa Segura com Vero, Ireneu Tranis com Damián, Marc Rodríguez com Ferran y Sergi Torrecilla com Salva, èmul aquí de l’inoblidable Marito amb qui vam conèixer a un altre actor ja consagrat en aquelles latituds: Lautaro Perotti. Sens ell, però amb molts dels actors originals, la producció original segueix girant, 200 funcions i 22 països després, en la seva enèsima gira de comiat. Però alguna cosa ens diu que l’obra es convertirà, si no ho és ja, en un d’aquests clàssics contemporanis que s’eternitzen als escenaris.

 

Tolcachir passat per Galceran

I sí, amigues, la versió catalana la signa Jordi Galceran, àlies el rei Mides. Per Tolcachir, diu ell, ha estat veure un desig acomplert “de conèixer actors extraordinaris que li donen a un text tan conegut per mi noves lectures i amb els quals trobem una entesa molt commovedora”. Lluny dels temps en que la manca de recursos feia despertar l’enginy, Tolcachir torna ara a commocionar-nos amb una obra que va més enllà del teatre, que és una autèntica experiència, tan real com la vida mateixa.

 

La bellesa trencada de la disfuncionalitat

Parlar de família disfuncional és parlar de Coleman. El director i autor argentí va saber fer equilibris sobre l’abisme en explicar-nos la història d’aquest clan abocat a la dissolució més amarga, sense renunciar a esprémer la comèdia que habita a totes les desgràcies. “Coleman és la desesperació i l’individualisme —assenyala Tolcachir—. El no aconseguir tenir present el dolor de l’altre. La bogeria i la violència naturalitzades. Coleman és una mirada del món i de les relacions i, per mi, segueix sent necessari fer batre aquest món que encara perdura com una realitat dolorosa”. Per Jordi Galceran “aquesta família és tan estrambòtica que no cal afegir-hi jocs verbals perquè esdevingui un dels grups humans més excepcionals que hem vist sobre un escenari”. Grotesca, hilarant, patètica, plena d’humor negre, corrosiva, àgil en els seus diàlegs, de quotidianitat mísera i recognoscible. L’omissió de la família Coleman deixa sempre empremta, perquè qualsevol de nosaltres es pot veure abocat alguna vegada a l’abisme que retrata.

 

 

 

L’omissió de la família Coleman

Teatre Romea

Fins el 9 de desembre

 

No hi ha comentaris

Publicar un comentario