Per Manuel Pérez i Muñoz / @ManelPiM   Després de colpir-nos amb el testimoni de Nadia, la noia afganesa...
Pujar

Claudia, la veritat que allibera

 

Per Manuel Pérez i Muñoz / @ManelPiM

 

Després de colpir-nos amb el testimoni de Nadia, la noia afganesa que es va fer passar per noi per mantenir la seva família durant el règim talibà, la companyia La Conquesta del Pol Sud reprèn la seva trilogia sobre dona i identitat amb Claudia, una fi ta del teatre documental en què el testimoni individual apuntala la responsabilitat col·lectiva de la justícia i la memòria històrica.

 

La història dels vençuts

Diu el tòpic que la història l’escriuen els vencedors, i estem a frec d’empassar-nos-ho gràcies a l’hàbil intencionalitat ideològica dels llocs comuns. Buenos Aires, 22 de juny de 2001. Una dona criada en una família de militars com a Mercedes Landa declara en un judici. El moment de les preguntes rutinàries és el més simbòlic. Quan li demanen qui és ella respon “Claudia Victoria Poblete Hlaczik”, nom i cognom de naixement. Va ser la primera vegada que una noia segrestada durant la dictadura argentina declarava contra els seus apropiadors. La seva història es reescriu amb el seu nom. Las Abuelas de Plaza de Mayo són decisives per a vides com les de Claudia i, en definitiva, per a tot un país. També van posar en contacte la companyia La Conquesta del Pol Sud (direcció de Carles Fernández Giua i disseny d’espai i vídeo d’Eugenio Szwarcer) amb aquest testimoni de valor incalculable. Naixia així un espectacle que abassega en el pla emocional gràcies al seu triple valor de narració en primera persona, exemple col·lectiu de memòria històrica i, per extensió, artefacte poètic d’alta volada.

 

El valor del testimoni

“Tot i que per moments és dur”, ens confessa Claudia Poblete en conversa transatlàntica, “m’alegra haver pres la decisió d’explicar-ho”. Qüestionar-se la pròpia identitat no és un exercici senzill, menys encara quan es posa en circulació un torrent emocional tan polièdric. “Hi ha dies que acabo esgotada i altres alliberada. No sóc actriu, hi ha eines que no tinc i és també la gràcia del muntatge”. Des de la convicció de considerar-se una privilegiada, la idea de justícia es fa present: “S’hi pot travessar, i el que trobes a l’altra banda és una vida amb més color. No hi ha llibertat sense veritat”. Les lectures creuades del debat de la memòria són evidents quan l’obra es representa a un país –el nostre– amb tantes fosses a les cunetes. “A Argentina ens va costar molt de temps. La memòria és molt fràgil. S’ha de sostenir amb molta càrrega d’educació”. La justícia ha deixat clar que va haver-hi terrorisme d’estat i l’estat de dret ha de jutjar: “No es tracta de si a un nen el van tractar bé o malament, si no de si es va cometre delicte. No podem construir un futur saludable sense examinar el passat”.

 

L’eix de les identitats

Cinc mesos de documentació i sis més de converses amb la protagonista van servir per generar el clima de confiança necessari per entrar a la sala d’assajos. Transformar la realitat directa en obra de teatre és una tasca molt complicada però agraïda. “En una societat on sempre tenim la informació molt fi ltrada és important que l’espectador tingui accés directe a les fonts”, apunta Carles F. Giua, director de l’obra. És aquí on la veu de la narradora juga un paper clau: “La història generalment l’escriuen i la testimonien homes. Per això volem elevar la veu de la dona a la categoria de subjecte històric protagonista”. Ras i curt, la Conquesta del Pol Sud ha creat una segona fita del teatre documental que connecta individu i col·lectivitat. La futura peça que tancarà la trilogia tractarà la identitat de gènere: “La societat actual”, conclou Guia, “ofega la veu individual. Per això tenen tan valor els testimonis de persones que lluiten molt per trobar la veu pròpia”.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí