Un estudi publicat ara fa un any per AISGE Madrid assegurava que només un 8% de les actrius i els...
Pujar

Avui he decidit despullar-me

 

Xantal Gabarró/@Xenigualada

 

Despullar-se… i perdre la vergonya

 

Aquests dies em recordava de les desnonades. De com, fins que la PAH va començar a estendre la solidaritat entre persones en risc de desnonament, la vergonya les condemnava a patir soles en silenci i, en conseqüència, perdre casa seva. Em van fer recordar a nosaltres, la gent de teatre, de com ha costat començar a fer front comú davant la precarietat del sector i de la vergonya que fa al 92% d’artistes de l’Estat espanyol (i Països Catalans, Euskal Herria…) parlar de com vivim, quan no podem viure del nostre ofici.

 

Un estudi publicat ara fa un any per AISGE Madrid assegurava que només un 8% de nosaltres viu dels escenaris. Et formes, fas espectacles de qualitat, t’hi deixes la pell, treballes en els circuits professionals…i no, no surten els números. Fa ràbia, i una mica de vergonya. Per això en parlem tant en abstracte (ens en fem un fart de parlar de l’estafa del sector cultural, i bé que fem), perquè explicar les pròpies misèries mai és agradable, i diuen les males llegües que les artistes tenim un ego pronunciat… Jo avui he decidit despullar-me una mica, parlar en primera persona de la precarietat perquè si posem nom a la merda que suposa, la podrem fer una mica més real, més humana.

 

Tinc 32 anys i he de compartir pis amb 3 noies més per pagar el lloguer. Vinc de família molt humil, no sóc un producte de l’elitització dels escenaris, sinó que resisteixo com puc. Sóc actriu (dona, que ho fa més cru, més precari, i més difícil) amb projecte propi, LAminimAL Teatre, coach en rodatges, treballo en projectes de teatre d’acció social, entre d’altres… però no, no m’arriba. L’any passat vaig fer una gira de teatre per a instituts amb Transeduca SL, que no ens tenia contractades en règim d’artistes, que ens pagava una misèria, que ens va tenir un mes d’assajos sense cobrar, amb un calendari de bolos canviant fins l’últim moment que et feia impossible la previsió econòmica però amb obligatorietat de disponibilitat total, i un llarg etcètera. Jo ho vaig agafar, queixant-me de les males condicions, però agafant-ho. Per allò de formar una mica més part d’aquell 8% . No hi tornaria per res. Si he de cobrar una misèria del teatre que no sigui generant una plusvàlua d’aquell calibre a una empresa pirata. Sempre que no m’arriba, faig hores com a teleoperadora. Sí, venc subscripcions de diaris, em poso el pinganillo i et telefono (potser a tu), per vendre’t una subscripció. I quan algú em pregunta com em va amb el teatre, m’esforço a no amagar-ho, perquè no vull caure en la vergonya de ser del 92% i em vull recordar que no és culpa meva, que no és culpa nostra.

 

Per això he decidit despullar-me.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí