Feminisme i teatre, una interessant reflexió de Xantal Gabarró
Pujar

Aviat ja ningú parlarà de nosaltres

Per Xantal Gabarró/ @Xenigualada 

 

El capital cultural de què parlava Bourdieu va, almenys molt sovint, estretament lligat al capital econòmic. El comencem a acumular quan som petites, amb el que ens ensenyen a casa, a l’escola, el nostre entorn… de la mateixa manera que el capital cultural que ens puguin traslladar els nostres familiars té a veure amb el seu accés a l’educació, el seu temps per fer-nos cas enlloc d’haver d’estar treballant etc, quan arribem als estudis superiors les nostres possibilitats d’acumular coneixement tenen a veure directament amb la nostra procedència de classe, ja que cada vegada estem més lluny de poder cursar estudis superiors sense dependre dels diners de la família. Quan jo estudiava, currant les vacances, caps de setmana i les poques hores que et deixava lliure l’IT, et podies pagar la carrera (amb dificultats), encara que clar, llavors no tenies tant de temps per socialitzar, anar al teatre, fer la feina que et posaven a classe o descansar… Ara ja és pràcticament impensable estudiar i treballar a la vegada (per tant, pagar-te els estudis), això és un derrota amb fatals conseqüències; l’elitització del coneixement i de la cultura, és part d’aquest mecanisme pervers del capitalisme que aparta les classes populars del saber i del poder que comporta. Com menys accés a la cultura, menys accés a llocs de poder, i així el peix que es mossega la cua. I els estudis d’arts escèniques són igual o més elitistes que la resta (tant els d’escoles privades com l’IT).

A més, en el món nostre de les teatreres no tot acaba aquí, després ve el pitjor, perquè resistir en aquest món d’inestabilitat, de precarietat, d’amiguismes i contactes… és dur, i per a unes més que d’altres. I aquí torna a entrar en joc el factor de classe (oh, sorpresa- llegir en to irònic-). Perquè no ens oblidem que malgrat ara moltes de nosaltres, i més en el món de les arts escèniques, ens puguem considerar precàries, la classe social a la qual pertanyem és determinant. I és que no és tan fàcil arriscar artísticament, engegar projectes, mantenir-los, tirar-se a la piscina, deixar altres feines o sostenir la inestabilitat quan la teva classe social no és un “seguro” on agafar-te o salvar-te en cas necessari, sinó que és o pot ser una responsabilitat més afegida. No és el mateix que et puguin salvar d’un fracàs o mantenir-te si van mal dades que haver de fer de la teva vida un risc real per poder dedicar-te a això o, en altres casos, fins i tot haver de fer-te càrrec tu econòmicament d’altres persones.

 

Amb el feminisme hem après que si només els homes expliquen històries, rarament ens sentirem interpel·lades per allò que passa als escenaris, i per això vam començar a demanar la veu de les dones al teatre català. Perquè si només els homes dirigeixen teatres, si només es porten a escena textos d’homes, si només dirigeixen espectacles els homes, si només decideixen a quin tipus de projectes van els diners, els homes… seguirem essent invisibles i no hi haurà relat sobre nosaltres, les dones. Cal que siguem conscients que tenim el mateix problema des d’una perspectiva de classe.

 

Em passejo pel centre de Barcelona. i quan veig un cartell d’un espectacle que parla de dues famílies riques i els seus problemes burgesos em pregunto: “Com volen que algú de les de baix vulgui venir a sentir aquesta història? Si tot allò de què parla ens és massa aliè!” Després, per consolar-me,  penso en tota la onada actual d’espectacles compromesos políticament, en l’interès creixent en fer teatre de crítica social o usar el teatre com a eina de canvi i, com sempre, em divideixo entre un “Que bé, ja era hora!” i un “Oh no, això pot ser una moda buida de contingut”. Finalment, mentre em debato sobre el mal menor, em reafirmo en una conclusió pitjor: una mica tant és de què parlin, perquè si al final només tenen veu aquells que tenen privilegis, ja podran voler revestir-ho tot de discursos polítics “progres” o de bones intencions, que facin el que facin, mai parlaran de debò de nosaltres, de les de baix. Perquè els privilegis i opressions, siguin de gènere, de classe, de procedència, o del que sigui, no marquen només les nostres possibilitats, sinó que també marquen la nostra mirada; allò que hem patit o, per contra, les facilitats que hem tingut marquen què diem i des d’on ho diem; marquen els nostres interessos, la nostra visió del món, els temes de què necessitem parlar, i el relat que en farem.

 

Tornant a quan estudiava a l’IT, tenia una companya que va estar uns mesos de baixa per depressió… No tenia gens ni mica de depressió, però estava traballant de tarda per poder-se pagar la carrera i quan ens van posar classe fins tard, no podia permetre’s deixar la feina, així que és l’única opció que va trobar. La precarietat ens fa buscar molt la vida. També recordo un company que, per contra, no tenia ni idea de quan havien pagat els seus pares per la seva matrícula… què voleu que us digui, crec que el punt de vista i l’art que pugui generar la companya buscavides, a mi, segur que m’interpel·la molt més que el del company de situació acomodada. Ell també hi ha de ser, i tant, el problema arriba quan només tenim gent de la seva classe fent cultura, quan els únics que tenen veu i representació són aquells que encarnen els privilegis. Així que companyes, ja ens podem anar espavilant a teixir xarxes i eines comunes, perquè la cultura s’està elititzant a marxes forçades i, si no fem alguna cosa, aviat ja ningú parlarà de nosaltres.



No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí