'La puerta del cielo' és una novel·la estranya, escrita amb un estil entre aspre i líric, d’alguna manera molt llatinoamericà. Un llibre estructurat en capítols curts i tancats, que ha merescut etiquetes tan variades com realisme, gènere fantàstic o ciència ficció.
Pujar

Ana Llurba: “En aquests moments, ser feminista és escriure el que et dona la gana”

Per Laura Conde/ @LauraConde5

 

Catalogar La puerta del cielo (Aristas Martínez, 2018), la primera novel·la d’aquesta escriptora argentina instal·lada a Barcelona, és una tasca complicada. La pròpia editorial, Aristas Martínez, defineix el seu catàleg com a “fronterer”, i assegura que publica llibres “al límit dels gèneres”, una definició que va com l’anell al dit a aquesta novel·la estructurada en capítols curts i tancats, que ha merescut etiquetes tan variades com realisme, gènere fantàstic o ciència ficció.

 

La seva autora, Ana Llurba, no té, però, cap necessitat de catalogar aquesta història de cinc noies adolescents atrapades en una secta controlada per un profeta pederasta, que descobreixen la seva sexualitat al llarg d’una novel·la, en paraules de Llurba, “plena de trampes”. Malgrat que La puerta del cielo es desenvolupa, literalment, “al cel com a representació física del paradís, en una mena de metafísica entesa literalment”, no es pot considerar, diu l’autora, una novel·la de ciència ficció. “El meu imaginari està molt més relacionat amb la cultura pop que amb cap altre referent, i està molt més arrelat en el gènere fantàstic argentí que amb el que s’entén com a fantàstic a Espanya”. En aquest sentit, “a Argentina es tendeix a navegar més entre gèneres, el fantàstic de Borges i Bioy Casares, i fins i tot el d’escriptores contemporànies com ara Samanta Schweblin o Mariana Enríquez, parteix d’un realisme que pendula. Fins i tot Pedro Páramo pot llegir-se com una novel·la realista de la postrevolució mexicana i alhora com una història de fantasmes”.

 

Entre els Encants i Angela Carter

Així és La puerta del cielo, una novel·la estranya, escrita amb un estil entre aspre i líric, d’alguna manera molt llatinoamericà. Té una mica d’Aurora Venturini, “l’autora que llegia en aquells moments”, i també de la prosa erudita i florida d’Angela Carter, l’escriptora preferida de Llurba. Contràriament al que sol passar amb moltes primeres novel·les, que en ocasions constitueixen un exercici d’estil que no se sosté sobre una trama sòlida i uns personatges ben construïts, aquí “la trama era el més important”. L’autora explica que es va informar sobre el món de les sectes durant mesos abans d’escriure la novel·la i que la idea va sorgir d’un llibre surrealista comprat als Encants de Barcelona, “molt dolent, molt mal escrit i sense cap sentit”, titulat Los extraterrestres en la Biblia. “La meva obsessió era que la trama funcionés, per això vaig triar com a únic escenari un espai claustrofòbic”, que li servia per posar límits físics i centrar-se en els personatges. Unes noies que tenen molt de les adolescents de Les noies, d’Emma Cline (“el vaig llegir quan ja havia acabat La puerta del cielo, és un novelón”), i d’aquelles que va crear Eugenides a Les verges suïcides.

 

Sense etiquetes

La pregunta inevitable a una autora que ha investigat de manera activa el món del feminisme especulatiu és si la seva novel·la, protagonitzada per cinc adolescents empresonades per un home, és en realitat una gran metàfora sobre el fet de ser dona. I si La puerta del cielo no es pot considerar, doncs, una novel·la femenina o feminista. “No vull ser essencialista i no m’agraden les etiquetes, i molt menys la de women’s fiction, perquè la literatura feminista és escriure el que et dona la gana. He intentat treballar amb una llibertat creativa sense fronteres, que s’hauria de situar més en clau ideològica que de gènere”, diu l’autora. “En aquests moments, ser feminista és explicar el que et surti del cony”.

 

La puerta del cielo

Aristas Martínez Ediciones, 2018

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí