FiraTàrrega és fira, festival i festa i enguany ha celebrat la seva 37a edició.
Pujar

Amor rural

Per Neus Molina / @NeusMolina

Si una cosa demostra, any rere any, FiraTarrega és la seva capacitat per seduir i enlluernar. La Fira, que és fira, festival i festa celebra enguany la seva 37a edició. Tàrrega segueix essent referència de les arts de carrer del país, principalment per la seva aposta agosarada i alhora propera i dinàmica. Aquest 2018 sembla que l’ambient pre onze de setembre no s’ha notat massa. Tàrrega es percep encara com un oasi on regna la cultura i el carrer, sense crispacions ni equidistàncies. Tot i que el carrer no es deslliga mai de la política, com no ho fa l’art. Així Tàrrega omple l’espai públic de mirades, diversitat i compromís. I també de reclamacions.

La darrera edició de Jordi Duran com a director artístic ha posat un punt i a part a una manera d’entendre les arts de carrer, deixant com a llegat una forma de mirar i compartir la cultura. Més enllà de Comediants o de la Fura, més enllà dels malabaristes i els mono ciclistes espontanis. Recollint la tradició, l’herència i l’espontaneïtat per projectar-la. Duran després de vuit anys al timó ha aconseguit convertir la Fira en un espai de creixement social i artístic. Tàrrega deixa un programa de suport a la creació molt ben travat d’on hi despunten grans creadors com Vero Cendoya, Joan Català o joves genis com Íntims Produccions. A Tàrrega també hem descobert el live cinema gràcies als Insectotròpics i la sistèmica de LaminimaL.

El llegat de Duran també ha estat un pont amb Llatinoamèrica des del que han arribat grans companyies com Vaca35 o Teatro Línia de Sombra. En aquests anys s’ha parlat de gènere, de dones, de feminismes, de marges.

Tàrrega ha experimentat, més enllà del teatre i el carrer, amb allò del site específic i el teatre immersiu. Tothom recorda Wasted o enguany a Joan Català a l’hangar de Cal Trepat amb 5.102 m/s per posar dos exemples.

 

Tàrrega ha estat l’espai per jugar i créixer per passar de la rasta als gafapastes. Per fer-nos grans. Però Tàrrega no és Berlín (ni ho ha de ser) i sí, fa olor de fems. Però tant li fa. Tàrrega -com diu la meva companya targarina Sara Bailac- és i serà sempre “amor rural.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí