Álvaro Vicente entrevista Àlex Rigola, que porta 'Un enemigo del pueblo' i 'Macho man' a Temporada Alta.
Pujar

Àlex Rigola i els macho men

Per Álvaro Vicente /@AlvaroMajer

 

Quan vaig trobar-me amb Àlex Rigola un matí d’agost a un bar de Malasaña, Lluís Pasqual encara no havia presentat la seva dimissió com a director del Teatre Lliure ni s’havia emès l’ordre de detenció de Willy Toledo per cagar-se en Déu, entre d’altres coses. Aquell tranquil matí, com qualsevol d’agost a Madrid, era un miratge de ciutat tranquil·la i endreçada, de món assossegat. Sobre la taula, el tercer volum de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust a sobre d’una pila de folis atrotinats que contenien la versió que el director català ha fet d’Un enemic del poble d’Ibsen, aquella obra que, a finals del segle XIX va revolucionar l’escena europea llançant un dubte (raonable o no) sobre el sufragi universal que estava a punt d’arribar. Rigola, entestat a jubilar per sempre més la quarta paret, obre temporada al Pavón Kamikaze de Madrid amb aquesta aproximació libèrrima a la història de Stockman i del balneari de les aigües contaminades que també portarà a Temporada Alta, en la qual ha convertit el pati de butaques de una àgora on es juga a posar en solfa el sistema democràtic.

 

¿A la recerca del temps perdut, eh? ¿Una empresa estiuenca?

No és pas tan dens com diuen. Estic decidit a acabar-me’l, encara que s’acabi l’estiu i arribi la tardor.

 

A darrera hora heu afegit la paraula àgora, entre parèntesis, al títol de la funció. ¿Per què?

Ja fa un temps que busco nomes formes al meu teatre, que són més fàcils a una caixa, com passava a Vania, però més difícils d’adaptar a espais més grans. En el que estic treballant darrerament és en la destrucció completa de la quarta paret. Això, en una peça tan política com aquesta, em porta a convertir el conflicte polític en un debat directe amb el públic. Busco compartir el conflicte que tenen els personatges amb el públic.

 

Però la trama de l’obra hi és, oi?

Sí, la trama hi és, i també els personatges principals. Estan els banys i les seves aigües contaminades, i cal fer alguna cosa. Hi ha 5 intèrprets que expliquen la història, centrant-nos en la oposició a l’alcalde, en aquest cas, alcaldessa, Irene Escolar.

 

Un canvi significatiu…

No ho hauria de ser. Ella és la Irene, la Irene que assumeix un cert rol d’alcaldessa. Tots els intèrprets són ells mateixos, una mena de narrador-joglar que defensa una posició. On acaben els personatges i comencen les persones, els intèrprets? Per mi, la peça és, sobretot, un debat intern que té cadascú amb si mateix: l’ètica enfront dels interessos personals.

 

És aquest debat el que et fa triar aquesta obra o és del teu apropament a l’obra d’on neix el debat?

Per mi, aquesta és la temàtica central de la peça d’Ibsen, perquè al final allò més interessant són els conflictes que tenim amb nosaltres mateixos, també com espectadors quan veiem que alguna cosa ens descol·loca. En aquest conflicte amb tu mateix ja està la part potent, ja t’has d’escoltar. L’ètica és justament això, no només tenir consciència d’allò que està bé i malament, sinó alguna cosa molt més complicada: aplicar-ho. Tots sabem teoritzar perfectament, però quan estem al mig, la cosa es complica i ens reconeixem tots no prenent posicions clares.

 

Aquestes decisions ètiques canvien segons el grau de poder que tinguis o el lloc que ocupis socialment?

Depèn de moltes coses. L’obra acaba dient: “el hombre más poderoso del mundo es el que está más solo”. En trencar la quarta paret en una peça tan política i llançar el debat al pati de butaques, es reflexa també la crisi que tenim amb el sistema. Sabem que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar, que un sistema que semblava estar sota el control de la ciutadania no ho està realment i sembla que tots ho hem acceptat. Curiosament, Ibsen acaba llançant una pregunta molt bèstia: cal que voti tothom? És realment una pregunta difícil de respondre. És molt tramposa i et posa en situacions molt conflictives, però està bé que et posin en aquesta situació com espectador.

 

Què pot fer doncs el públic en aquesta funció?

El públic entrarà en el debat, si vol, i votarà. Hem de decidir si Stockman es l’enemic del poble o no. El públic no és el poble, esclar, el públic és públic, i el que es congregui cada nit serà el poblet allà reunit. El que passa amb les aigües contaminades no és tan diferent al que va passar al pont de Gènova. Hi ha coses que el nostre cervell no vol creure quan té segons quines necessitats. Veus un maltractament al teu lloc de feina, però et no pots permetre perdre-la: què fas? Ets còmplice de la situació perquè la permets? Aquestes tensions les vivim tots cada dia.

 

Quan sents pel cel obert que un paio està maltractant la seva parella…

D’això parla precisament el nostre proper espectacle, Macho Man, que estrenarem en el festival Temporada Alta i anirà després a Teatros del Canal. Tracta de respondre a això, què fas en una situació així? No és que li diguem a ningú a l’espectacle el que ha de fer, però és important donar contínuament a les persones material per a la reflexió.

 

Escolta, què va passar amb Willy Toledo?

Va caure del muntatge de manera natural. Vam tenir massa pressa per tancar el repartiment per qüestions pràctiques i jo encara no tenia acabada l’adaptació. Quan la vaig tenir, li quedava un personatge molt petitet. No va haver-hi cap problema, però ell va dir que no. Malgrat tot, per mi hauria estat molt interessant, perquè només la mirada del Willy dins del marc ja és molt potent. Ja tindrem una altra ocasió, segur.

 

Podem dir que aquesta forma de fer un clàssic és “revolucionària”? Ha de ser “revolucionaria” per força la manera de fer un clàssic amb un contingut polític tan evident? Com a mínim el teu camí t’ha portat fins aquí després d’intents sempre trencadors com els de Santa Joana dels escorxadors, de Brecht, o Coriolà, de Shakespeare.

No crec que sigui una forma revolucionària. És més, jo no et puc dir ni com s’ha de fer un clàssic ni com es fa teatre, no en tinc ni idea. Jo sé el que em passa a mi quan vaig a veure segons quins espectacles. Amb la ficció al cinema no em passa el mateix que al teatre. Jo busco un territori on estar còmode en les arts escèniques i cada cop estic més còmode en la ficció-veritat. Això de fer cada nit com si fos la primera vegada i que l’actor faci com que es sorprèn és ridícul. Al final, la única cosa que fas és jutjar com fa un paio allò que sabem que repeteix cada nit. Jo prefereixo exposar la qüestió: a veure, tinc un problema amb aquesta senyoreta, em deu diners i no me’ls vol tornar, què fem? Això és nou cada dia, perquè l’actor es veu obligat a relacionar-se amb uns espectadors que són nous cada dia. Estem provant a veure com funciona, que no és que sigui la cosa més original del món, és simplement la meva manera de treballar en aquest moment, aquesta relació directa amb l’espectador. Hi ha gent que prefereix l’altra cosa. Cada vegada ens van menys les tensions ètiques.

 

Però no és menys teatre per abjurar d’aquesta repetició, d’aquesta convenció?

No, això són arts escèniques, són històries que passen sobre d’un escenari, hi ha una intenció, hi ha una acció.

 

Ètica, poder… i llibertat d’expressió.

Censura o autocensura. Al final, aquesta llibertat d’expressió dependrà d’allò que jo em vulgui o no jugar. Jo sé que hi ha elements externs que em jutjaran segons quines afirmacions faci públiques. Tots fem actes ètics de tant en tant, però no t’hi estàs tota la vida, però malgrat tot hi ha una idea de bé i de mal que t’obliga, i això és una tensió continua amb la que convivim. Què controlo i què no, si ara ataco per aquí, potser perdo la plaça d’aquest teatre perquè si dic allò que penso, s’enfadaran…

 

Té a veure amb l’edat, amb l’experiència? Perquè imagino que hom es va traient de sobre prejudicis i prevencions, i rep millor tot allò que li pugui arribar per ser íntegre o conseqüent amb els seus pensaments i decisions.

Jo no em faig l’heroi, puc tenir actes ètics que penso que he de fer, però soc molt conscient de l’altra posició que també prenc, la de covard, i que tot això em crea conflictes, no deixaré de parlar-ne.

 

Pensem en els Teatros del Canal?

Esclar, però per un Canal que fas, hi ha d’altres que no fas.

 

En quina mesura ha crescut l’autocensura enfront d’aquest permís que l’anonimat atorga als haters a les xarxes?

No, no, no és veritat, tu poses segons quin tuit i tindràs difícil segons quina situació, amb un teatre, amb una administració… l’anonimat, clar, és una altre cosa, és una forma de covardia.

 

L’ètica, ho dèiem abans, també està molt present a Macho Man, la teva propera estrena, que tindrà el seu baptisme al festival Temporada Alta de Girona i que es veurà a Madrid l’any vinent.

Per ser honest, això neix d’un procés molt egoista i és que jo tinc una filla i vaig prenent consciència de la violència de gènere i penso que he d’aportar el meu granet de sorra. Macho Man és una instal·lació/espectacle amb una intenció d’empatitzar amb totes les víctimes potencials de la violència masclista, és a dir, amb totes les dones. I com podem empatitzar? Mostrant el que hi ha, tot junt, que per separat no té la mateixa incidència: per exemple, una notícia d’un diari, que la veus, fas un gest de preocupació o de dolor, però passes la pàgina i llegeixes les darreres novetats sobre el Barça. I aquí hem volgut ser una mica conscients d’allò que passa, i durant mig any ens hem documentat molt, ens hem entestat a recollir material i mirar com presentar-lo. Et convidem a fer un viatge, un recorregut per 11 sales, tu vas amb uns auriculars, com una guia, amb la veu d’una dona que ha patit violència masclista i que et va dient una mica el que hi ha a Espanya, des de diverses formes de narració i amb una relació amb les sales diferent cada vegada, des d’una anàlisi d’unes pintures de Botticelli, que estan al Prado, fins a, evidentment, casos de persones que han patit violència masclista. La intenció és que quan surtis d’aquestes sales diguis: cal fer alguna cosa. Evidentment, jo no he violat a ningú, no he pegat a ningú, però a part d’això he de començar a vigilar més, cada cop que vagi a fer una broma, cada cop que vagi a dir alguna cosa, ser conscients que hem de canviar, hem de canviar educacionalment, i per sort jo crec que ho estem fent, de mica en mica. Per exemple, veig un control mol més gran en els grups de whatsapp que fa dos anys. És un primer pas. Jo tinc 49 anys, no en tinc 20, i veure que en persones de la meva edat està canviant la manera de relacionar-se és molt esperançador, però també les dades són brutals, però brutals. Tu saps que la principal causa de mort per a les dones embarassades és la violència masclista? Tu saps que la principal causa de mort en tot el món per a les dones entre els 16 i els 44 anys és la violència masclista? És a dir, la primera causa de mort, entre els 16 i els 44 anys, és perquè les mata un home, és una bestialitat. I no parlem de l’assetjament… perquè com tu d’entrada no el fas… tu pots fer una broma, però no el fas, tot es manté molt en secret, i el nivell d’assetjament que hi ha en espais de feina és al·lucinant.

 

Quina opinió tens sobre el que ha passat amb Lluís Pasqual?

Jo penso que és un teatre públic cada 8 anys hauria de canviar la persona que està dirigint, sobretot en una ciutat d’un milió i mig d’habitants. Crec que ningú no es pot eternitzar en un càrrec públic, sigui el que sigui, sobretot aquí amb els recursos que tenim.

 

Ja, però parlaves del nivell d’assetjament en els espais de feina i la “denúncia” d’Andrea Ros anava per aquí amb Pasqual…

Sobre això prefereixo no expressar la meva opinió públicament de moment.

 

Tornem, doncs, a l’enemic del poble…

Jo és que fa temps que estic entestat a voler presentar més a persones que a personatges, m’interessa més que estiguin ells explicant aquesta història que ells vivint personatges dalt d’un escenari. Ells són ells, es diuen com es diuen ells, venen amb la roba de casa.

 

L’ambició de fer que el públic sigui actiu és quelcom que s’ha intentat en les dramatúrgies contemporànies des de fa molt, però hi ha experiències com les de Roger Bernat o Rimini Protokoll on no és que el públic sigui actiu, és que sense el concurs del públic no hi ha espectacle. Estàs en aquesta línia?

Estem en un terreny intermedi, perquè sí que se t’explica una història, hi ha una ficció que exemplifica les coses de les que se’t vol parlar.

 

Això és una tendència o una forma més de fer teatre? És sinònim de avantguarda o està plenament assumida?

És una forma més. Però jo no t’ho puc dir amb rotunditat, això ho haureu d’analitzar vosaltres, amb els anys, els que ho analitzeu, els que estudieu el teatre. En el cas de Macho Man, per exemple, en el fons, no és una instal·lació, perquè el viatge dramatúrgic que es fa emocionalment s’assembla molt més a una obra de teatre que a una instal·lació d’arts plàstiques amb la que no té res a veure. En les instal·lacions d’arts plàstiques normalment tens una relació formal i conceptual, aquí no, aquí a Macho Man tu vius experiències, l’única cosa que no hi ha és intèrprets en viu, però hi ha persones amb les que parles i et relaciones també dins de l’espai i acabes fent un viatge emocional, documental, en grups de sis, i això és important, perquè això t’aïlla. Hi ha un grup de 6 persones que entra cada 8 minuts.

A Un enemigo del pueblo, en canvi, hi ha unes persones, que estan defensant unes posicions i hi ha una part del públic que serà important, hi ha un debat que cal obrir al públic. I, per això hem posat la paraula àgora, perquè el públic té una participació, sense haver de fer res, no ha de pujar a l’escenari a fer res, està assegut i té l’oportunitat d’opinar, de debatre sobre allò que està passant, d’aquest cas en concret, i el nostre interès és pressionar perquè aquesta idea, que penso que no volem mirar a la cara, es pugui posar sobre la taula: hem de votar tots o no? Jo no vull mirar-la, i aquí m’he hagut d’enfrontar a ella, i el que he fet és que quan tots els intèrprets tenien tendència a prendre una posició, jo prenia la contrària i quan començaven a estar convençuts de la contrària, jo tornava a la primera i els deia: No! Com vas a deixar gent sense votar?

De la única cosa que estic segur a aquestes alçades és de que han de canviar algunes regles democràtiques, algunes regles del joc democràtic han de canviar, perquè, exceptuant alguns casos, està tot controladíssim, i és com si tot el sistema funcionés malgrat això… I el que passa per sota… escolta, que volen derogar la llei del matrimoni entre persones del mateix sexe. I mentre tots ens estem cagant en això, per sota et fiquen una altra llei neoliberal que et destrossa el tipus de relació amb el comerciant del barri en favor de les grans superfícies… i ni te n’adones. I de sobte, un dia vas passejant per un barri i dius, joder, abans aquí hi havia botigues i està totes tancades, només hi és el pakistanès que està disposat a treballar com un esclau 12-14 hores els 365 dies de l’any, i tots mirem cap a una altra banda. Si vas a les 8 del matí hi és, i si vas a les 10 de la nit, hi és, i això està prohibit, però no fem res, fins i tot ens va bé, perquè està obert el diumenge, tots els dies la mateixa senyora, el mateix paio… i així va tot.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí