Pol Jiménez és un dels ballarins més interessants de les noves generacions. La seva investigació al voltant de la dansa espanyola i el flamenc el porta a construir un moviment singular i estilitzat.
Pujar

A la recerca d’una dansa ‘agènere’

Per Clàudia Brufau /@claudiabrubo

 

Qui hagi vist Kill Bill s’haurà adonat del ritme coreogràfic trepidant del film. “Quan vaig veure la pel·lícula podia visualitzar perfectament a Uma Thurman amb castanyoles i sabates de taló, hi havia alguna cosa en les seves línies i mirades que m’encaixaven en la dansa espanyola i l’escola bolera”, m’explica en Pol Jiménez, amb qui he quedat en una cafeteria, i afegeix: “tenia moltes ganes de posar el dit a la llaga de l’escola bolera” –aquesta tècnica és una fusió de la dansa espanyola i les castanyoles (de tors en amunt) i la dansa clàssica (de cintura en avall), i, dit de manera planera, és el que ballarien les figures dels quadres de Goya. Encara que el propòsit de la trobada és parlar de l’espectacle La Oscilante, que estrenarà a la Sala Hiroshima al novembre, no puc evitar preguntar-li sobre Katakana (2017), la coreografia inspirada en la pel·lícula de Quentin Tarantino.

 

Se n’ha parlat força del flamenc contemporani amb coreògrafs com Israel Galván o Rocío Molina; altres artistes com Juan Carlos Lérida també ens han fet reflexionar sobre la carn del flamenc, com és el cas de Al Baile. Però, podem parlar de dansa espanyola contemporània? Al fer-nos aquesta pregunta ens trobem pocs exemples i molt camí per recórrer. Per això, aquest jove ballarí i coreògraf barceloní nascut el 1995 crida tant l’atenció enmig de l’ecosistema de la dansa, tal i com també sorprèn la seva precocitat; entre d’altres projectes ha coreografiat El Amor Brujo de la Fura dels Baus i el 2015, amb només vint anys, va ser programat a Ciutat Flamenco. Format al Conservatori Professional de l’Institut del Teatre, en Pol ha viscut a Sevilla i a Madrid, on ha perfeccionat la tècnica de la dansa espanyola, el flamenc i l’escola bolera. Més enllà del currículum, el que captiva més d’aquest coreògraf emergent són les preguntes que es planteja. “Les formes que té la dansa espanyola per si mateixes ja encarnen uns significats polítics, històrics i socials

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí