El procés de creació de Cris Blanco, una artista amb una curiositat científico gamberra que veurem al Festival SÂLMON.
Pujar

A la cova de castanyoles i sintetitzadors de Cris Blanco

 

Per Clàudia Brufau/ @claudiabrubo

 

Mentre la Cris corre les cortines negres, em quedo palplantada per admirar el reguitzell d’objectes que hi ha sobre un escriptori: llums diversos, sintetitzadors, unes castanyoles, una llibreta, robots de joguina, un pot de bolígrafs i llapis. Quan visito artistes que estan en ple procés de creació tinc la mateixa sensació que quan era petita i entrava a l’habitació de jugar d’una amiga: una cova per fer volar la imaginació, però amb les premisses de l’amfitriona. Artesana que ha fet de les limitacions una virtut, especialista en la no especialització, Cris Blanco és una artista amb una curiositat científicogamberra.  Posa les disciplines que li interessen en una coctelera de la que en surten peces d’un “megamix” delirant i honest, com el cinema fet a mà i en directe d’El Agitador, Vórtex (2014) o els processos d’analogització de Bad Translation (2016).

 

Bad Translation i la llagrimeta

Estrenarà Pelucas en la Niebla d’aquí tres setmanes al SÂLMON< Festival. Aquesta nova peça no té res a veure, en principi, amb el que pot suggerir el títol; sinó que és una picada d’ullet a una pel·lícula fictícia que es mencionava a Bad Translation. En aquesta creació, Jorge Dutor l’acompanya en el tractament de l’espai, l’escenografia i la dramatúrgia, i Óscar Bueno l’ha ajudat amb la música. Però, què es porta entre mans? Difícil de dir abans de l’estrena i, sobretot, perquè en aquest punt es troba en un moment d’inflexió, però en general –espero no ficar la gamba– entre d’altres coses, intenta desxifrar el misteri de la música. “Vull saber per què ens afecta tant, o per què canalitza emocions tant incontrolables”, m’explica la Cris. Enmig dels sintetitzadors i els teclats electrònics, sobresurten les castanyoles. Mirant-les fixament em confessa: “no és que ho vulgui barrejar perquè queda bé, és que em surt així.” Ella diu que s’ho explica perquè sa mare és d’El Bierzo i el seu pare d’origen alemany. D’aquí la conversa deriva a parlar de les cançons apreses de la seva àvia, dels grans muntatges efectistes dels concursos de veu de la tele o del sense sentit dramatúrgic dels musicals. Qui no ha vist OT alguna vegada i no li ha caigut la llagrimeta?

 

Cantar a la dutxa

En aquest desxiframent sobre el misteri de la música, la Cris aplica la filosofia que la caracteritza “tu t’hi fiques i, al no saber-ne, ja t’atreviràs”, però aquesta vegada també trepitja la seva pròpia intimitat: cantar. “No canto per a ningú, ho faig per sanitat”. Si bé, a l’iniciar el projecte, creia que faria una mena d’assaig o miniconcert, ara Pelucas en la niebla s’encamina cap a un altre format. El fet de tractar el fenomen de cantar a la dutxa ha portat a la Cris a qüestionar-se els mecanismes i límits de la quarta paret. Em llença diferents hipòtesis del que està provant, i de ficcions que l’estan inspirant, com Stranger Things. “Sempre m’ha fascinat la ficció i les convencions teatrals; que els espectadors entrin en l’engany, i no es quedin fora analitzant. Que vulguis plorar, riure”. Acabem fent un tour per la seva cova i m’ensenya els objectes que ha anat arreplegant amb tot l’amor del món. Entre els productes estrella que m’ensenya em quedo amb un llum especial per a la tassa del vàter i una pinça-llanterna per llegir.

 

Pelucas en la niebla. Mercat de les Flors.

Festival SÂLMON< , 17 i 18 de febrer, Graner.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí